Conclusions

Noa Moreno: Considero que fer aquest voluntariat m'ha aportat un xic més de paciència, i d'habilitat d'escolta més que no parlada. Poder anar a un lloc així pot semblar poc esperançador en un inici, i ho és, però varem ser nosaltres els que vam poder donar una mica de llum al lloc amb els nostres acudits, intervencions i aquesta habilitat que els ancians varen tenir de poder comunicar-se amb gent amb la que no estàn acostumada – tenint així un altre punt de vista, entre moltes altres coses. 

A nosaltres, o a mi personalment, m'han donat molta confiança i ha estat un àmbit on, un cop confiada, vaig poder sentir-me molt a gust amb la gent de la residència i de les interaccions amb ells.

Entendre com funciona un lloc com aquest també és un coneixement nou que he tingut, ja que són uns espais que no acostumen a tenir molta gent de fora. De fet, aquest és un altre punt: la soletat a les residències és un problema real i tot i que nosaltres els hi proporcionavem una companyia, el sentiment quan entres és sempre el mateix. Això, però, anava canviant amb els dies, la gent era més animada i això és una cosa que sempre m'alegrava.

Laura Torras: Aquesta experiència a la residència m'ha fet aprendre molt, no només sobre la gent gran, sinó també sobre mi mateixa. Les àvies amb qui he compartit tants moments m'han fet sentir molt bé, acollida i escoltada. He descobert una altra part de la vida, una etapa que sovint no coneixem prou bé i que amaga moltes emocions, records i vivències.

He entès que una residència no és només un lloc on viuen persones grans, sinó un espai ple d'històries i sentiments. Moltes vegades, la realitat és més dura del que ens expliquen, i alguns residents ho passen malament, especialment per la soledat. Però també he vist com, amb una mica de temps i empatia, poden obrir-se i explicar-te coses molt valuoses de la seva vida.

Estic molt contenta d'haver pogut crear aquest vincle, especialment amb la Pepita i la Paquita. Em sento agraïda d'haver compartit aquests moments tan especials amb elles. M'emporto records molt bonics i una nova mirada sobre la vellesa i la importància d'estar a prop de la gent gran.

Clara Massey: Aquesta experiència a la residència m'ha agradat molt. Al principi no sabia gaire què m'esperava, però amb els dies vaig començar a sentir-me molt a gust. He conegut persones molt bones i especials, com la Consuelo, amb qui he passat molts moments bonics parlant, rient i compartint estones tranquil·les.

També he fet activitats divertides amb altres avis, com jugar al dòmino, fer decoracions de Nadal o simplement parlar de la vida. He après que, per a molts d'ells, tenir algú amb qui parlar i passar una estona és molt important. A vegades només cal escoltar, somriure o donar la mà per fer feliç algú.

M'ha fet molta pena acomiadar-me, perquè els hi he agafat molt carinyo. Però també estic molt contenta d'haver viscut aquesta experiència, perquè he après molt i m'ha fet créixer com a persona. Sé que algun dia els aniré a veure un altre cop.

Jean Monfort:

Queralt Soler:

​Crec que he pogut solucionar part del motiu personal de fer l'Aps. He aconseguit redimir-me i em sento molt orgullosa del treball que hem fet perquè ha ajudat a aquesta gent gran a motivar-se i a parlar. Parlar de tot. Puc dir amb confiança que he creat relacions molt maques i punts de vista més oberts i esperançadors.

Crec que grupalment hem fet bona feina. Cadascú s'encarregava d'una àrea i parlava amb els avis d'allà. Si algun de nosaltres falla, un altre ajudava i cobria part de la seva zona.

Si tornés a començar planejaria les sessions per no parlar sempre del mateix. També hauria portat la pagina web al dia. Jo, personalment, he trobat a faltar més jocs de taula i alguna excursionista amb ells. Coses més dinàmiques i entretingudes. Però com a grup hem treballat bé i hem rigut molt.